Antologia de poesia catalana

GABRIEL FERRATER (Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972) és l’autor de Les dones i els dies, un dels grans llibres de poesia del segle xx, i també un dels intel·lectuals europeus més solvents del seu temps. Va fer d’editor i de traductor, i va contribuir amb aportacions de primer ordre a la crítica d’art i a la lingüística, i molt especialment a la crítica literària. Les seves lectures dels principals poetes i prosadors de la nostra tradició, sempre brillants, incisives i reveladores, van quedar reflectides en el Curs de literatura catalana contemporània que es publica ara íntegrament per primera vegada.

AGUSTÍ BARTRA I LLEONART (1908-1982) és un dels més notables de la literatura catalana del segle XX. Quan es donà a conèixer, ho féu com un poeta exaltat i rebel que recollia influències de Walt Whitman i de Rilke. El seu primer recull poètic, Cant corporal (1938), va sortir el mateix dia que s'incorporava al front. El 1948 li fou concedida una beca de la Fundació Guggenheim i s'establí durant dos anys a Nova York. Arran d'aquesta experiència, va estrènyer els llaços amb l'alta modernitat de la literatura internacional (T. S. Eliot, Faulkner, Joyce, Wallace Stevens...). De la seva obra, que abraça poesia, narrativa, teatre i assaig, sobresurten L'arbre de foc (1946), Quetzalcòatl (1960), Odisseu (1953), Ecce Homo (1968), Crist de dos-cents mil braços (1974), Soleia (1977) i El gos geomètric (1979).

Maria Mercè Marçal i Serra (Ivars d'Urgell, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana i, per un temps, editora. En la seva trajectòria vital i literària sempre va assumir, de manera coherent, la famosa divisa amb la qual va encapçalar el seu primer llibre, Cau de Llunes (Premi Carles Riba 1976): "A l' atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel". La seva única novel·la La passió segons Renée Vivien, va obtenir, entre d'altres guardons, el premi Carlemany 1994. Usà com a nom de ploma "Maria-Mercè Marçal". JUntament amb Cau de llunes destaquen Bruixa de dol, Sal oberta, La germana, L'estrangera i Desglaç (aplegats per ella mateixa el 1989 a Llengua abolida), tots ells títols essencials en la poesia contemporània.

Clementina Arderiu (1889-1976) va publicar sis llibres de versos i tres aplecs d'obra poètica. Els dos primers llibres, Cançons i elegies (1916) i L'alta llibertat (1920), els va reunir el 1936 en el volum Poemes, que incloïa també l'inèdit Cant i paraules. El 1938 va guanyar el premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, que no va aparèixer fins al 1946; després, ampliat, es va incloure a les Poesies completes del 1952. El cinquè recull, És a dir (1959), va guanyar el premi Óssa Menor i la Lletra d'Or. El 1968 va aparèixer L'esperança, encara, sisè i últim llibre de Clementina Arderiu, que finalment va recollir tota la seva producció en el volum Obra poètica (1973). L'edició pòstuma que recull tota la seva producció és el volum Jo era en el cant: Obra poètica 1913-1973 (2026).

Joan Vinyoli (1914-1984), un dels poetes més alts i més essencialment lírics de la llengua catalana, va publicar el primer llibre de versos el 1937 i els dos últims l’any mateix de la seva mort. La llarga trajectòria que va de l’un als altres es pot veure com un procés de recerca de la pròpia veu i d’aprenentatge del dir la poesia i les coses que li són veïnes, és a dir les que ocupen el centre de l’existència d’un home que viu a fons i amb passió. Llibres com El Callat (1956), Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976) o El griu (1978) són moments importants en el camí que condueix a la saviesa final, plasmada en A hores petites (1981), Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984). I encara cal afegir-hi, per arrodonir el triomf poètic de Vinyoli, el díptic que formen Llibre d’amic (1977) i Cants d’Abelone (1983) i les seves versions de Rainer Maria Rilke.